VIARANYS

Viaranys de la nit on segueix

la senda del teu anar.

Caminant trobe l’ombra d’un amic.

Hi ha amb cada estrella un ventall,

en els teus ulls hi ha mars,

ombres i pesars

que planyen pel Sol del matí.

Tu busques amb el pit dels meus cels

la veu que el recordo,

on lá amistat se perd,

perquè la terra és un Verger de somnis.

Si uneixes la meva mà amb la teva

penses batre l’odi.

Tot mal és un Dimoni...

la força del teu amor es lluita.

Tens por del que no entens

busques la resposta.

Arrapes amb la costera,

el cos de tot el que aprens.

Caminen junts el teu cor i el meu

mentre fem un viarany,

entre l’herba,

ferint la terra de l’amic.

IO SOC

Sóc com un llibre,

que tancat no diu res,

i obert ens conta tot.

Sóc un ànima penitent,

que amb el silenci ressa,

i amb el plany ens lamenta.

Sóc com la papallona

que amb dols vol busca la flor.

Sóc com el riu,

tranquil amb el remans

i amb la corrent braviu.

Sóc con la fusta seca

que es crema amb el foc,

i la rama verda

 que amb la primavera fa flors.

Sóc com el gel,

que el calor el derreteix,

i la fred l’endureix.

Sóc som la suau pluja,

que la terra mulla,

i les plantes acarona.

Sóc com un poeta

que alaba el dia

i estima la nit.

Sóc molt poqueta cossa

i em sento ser...

moltes coses en un moment !

QUE ES VIURE?

La vida ! Qué ès la vida ?

un sempre anar anant,

constant anar i vindre

 exasperat esperar...

Mentre el temps es molt lent,

 ens mira burlant-se passar,

 tractant en và intent

 la veritat poder trobar.

Per qué no ensenyes la teva ferida ?

 Per qué no parles al món ?

 veure la mort que s’amaga

 darrere de la vida !

Mira un instant la terra

 que amb la teva sang regares,

 està perdent-se amb ella

 la llavor que tu plantares ?

UN RACONET DE LLEVANT

En un racó de Llevant

en un jardí de somni

un ocell molt content

per cantar ell s’afana.

Una abella, molt dolça

s’ha posat en la rosa

traent molt suau

la mel que ella ens dóna.

Formigues afanyoses carregades

transporten els seus aliments.

Les flors perfumades

derramen el seu aroma.

I de l’aigua de la pluja

repleguen la frescor.

A poc a poc i amb suavitat

Ho menetja tot el vent;

els dona moviment

a canvi de l’olor

el Sol ja es retira.

Quin aroma es respira

quina vida, quin color....!

LA GUERRA

Molts moríren amb la guerra

homes que ningú recorda hi ha.

Chiquets patiren la postguerra,

mares que als fills vegueren soterrar.

Valls coberts per la sang,

rius de llàgrimes es veien contemplar.

Pobles encessos amb flames,

homes que maten per matar.

És prompte per oblidar,

és molt tard per començar.

És prompte per cantar,

és molt tard per plorar.

ELS ANYS

Molts anys d’angoixa

de buit intern,

com les cases gelades i nues

on l’estima es perd

nit a nit,

rodejats per la foscor

del silenci que ens allunya

i tanca els nostres llavis.

Som un poble sense nom,

esgotat per l’engany,

caigut amb l’indiferència,

perdut en la nit

de les casses gelades i fredes

de parets de ferro

i barrots de cartó amb les finestres

Les cadenes ja no lliguen nostres mans

ni paren els nostres cossos

Ja no hi ha cadenes.

Ni ens veuen les argolles.

Però estan en les ments

les censures de l’història

de grandesses no arribades,

pels llops de la nit.

Que arrancaren a mossos

l’ànima dormida del poble.

No. Ja no necessitem cadenes

les duem dintre;

nosaltres mateix les fiquem,

i en nostra ment infantil

on busquen el perquè ha ocurrit

i admirem la llibertat

mes enllà dels barrots de cartó

de les casses fredes i nues

No, ja no necessitem cadenes

perquè estem mineralitzats

pels dogmes

que ens han abocat des de sempre

gota a gota, sense pausa

al voltant de tants i tants

anys llargs d’angoixa.

LA TERRA

Açi naixem, visquem....

morim i ens podrim

passem per la vida

al mateix que un núvol

espitjat pel vent

amb un dia clar o fosc.

Pocs anys de viure....

Aprofitats o desaprofitats, buits.

No vulguem ser així !

Fem llavor de profit !

Treballem, estudiem..!

Millorem la nostra terra

que va perdent-se poc a poc

com nosaltres,.. espaiet..

no passem com no res !

Destaquem amb algo...!

Amb algo de profit !

Aquí em naixcut, i creixcut...

no crescam sols amb el cos !

Amb l’ànima també !

ALEGRIA

Com riu la meva ànima d’alegria

 amb la dolça nit d’aquell dia

 quan notava aquella estima que venia

 dintre del meu pit, ella bullia

 Morfeu me feu dormir en un instant,

 i somniant que amb un cavall jo cavalcava

 a buscar-te amb la meva fantasia

 fruit del somni d’un amant

 Vaig agafar la teva cintura,

 i el teu cor i el meu al batre eren forts

 i el teu cos jo mirava amb els meus ulls

 que la fosca nit no em deixava veure

 per això demane que torne la llum del dia.

CIUTAT

 Amb la pau del camp

 no et pots comparar,

 eres com una tronada

 eres molt sorollosa

 t’agrada alçar la veu

 i cridar l’atenció

Amb tu no hi ha descans

 no deixes alenar

 si volen saber qui eres

 Ho vaig a dir.

 Eres una gran ciutat

VIARANYS DE LA NIT

Viaranys de la nit on segueix

la senda del teu anar.

Caminant em trobe l’ombra d’un amic.

Hi ha amb cada estrela un ventall

en els teus ulls hi ha mars,

ombres i pesars

que planyen al sol del matí

tu busques amb el pit dels meus cels

la veu que et recorda,

on l’amistat se perd.

Perquè la terra és un Verger de somnis.

Si uneixes la teva mà amb la meva

penses batre l’odi.

Tot mal és un dimoni...

la força del teu amor es lluita,

tens por del que no entens.

Mes busques la resposta,

arrapes amb la costera,

el cos de tot el que aprens.

Caminen junts, el teu cor i el meu,

mentre fem un viarany,

entre l’herba, amic meu.

AMISTAT

Si tens un amic

també tens un llar

i els que no el tenen

són com un port sense mar

  

Amistat és una gran paraula

que molts ignoren i altres practiquen

fent la seva vida i la dels amics

un camí amable, i ple de càlid afecte

açò és amistat

  

Si és compartida, fa oblidar

penes sense sabors i altres mals,

Fa recobrar la teva confiança

donant-te força sense tardança,

Animant-te a seguir el teu camí

sense desfallir.

Açò  és amistat.

Amistat és. Poder confiar en algú

obrir el teu cor amb seguretat

sabent que els teus secrets,

secrets seran.

Parlar sense por,

perquè saps que mai eixiran,

açò és amistat

Amistat és com un rabeig de pau

on, amb seguretat,

tu pots parlar de totes les teves coses,

i algú t’escolta et dóna consells,

i sap callar.

Açò és amistat

APROPARSE

Tal vegada a alguna nena

t’acostes sense males intencions

i plegues tu a estimar-la,

amb amor de veritat.

Si la nena es bonica.

ara tu et creuràs

que ja tens experiència

perquè ja saps conquerir

a una dona ja ben feta.

Però quant vinga el despertar,

veuràs que eres innocent

i que sap sempre molt més

 una dona que un home.

QUE SOM

Al nàixer res tens

i res tens desprès,

si no hi ha qui t’ajude

i et diga què has fer.

Què has de fer amb aquesta vida

per a poder viure,

què has de fer amb aquest món

per poder ser feliç.

Al primer que has d’anar

eixí ton pare serà,

qui t’ensenyarà a viure

i et farà veure la vida.

Et donarà molts consells

i tu els tens que guardar

doncs falta te faran

i si no t’afonaràs.

La vida és un viarany

molt dur de creuar,

ja que té molts problemes

que et faran dubtar.

Tot serà bé al començar

i tal vegada després,

però no et fies.

I ho plores després.

BOJERIES

 Som com un perfum de Romaní

en una muntanya solitària.

La pau és el consol

que ens dóna la terra amb el cel.

En la teva mà i la meva hi ha dos miralls,

l’ahir i el demà,

del somni humà.

Bogeries de joves i vells.

Dues mans són amor. I és el primer...

Estimar. donar-se a l’amic.

L’estima és divina !.

Estimar, tan sols amar, és el que vullc.  

L'AMOR

Sents que tot amor és bojura

que alça el creat,

si alguna vegada has estimat

descobreix la sal de la teva tendressa.

Busca dintre les cosses el motiu

que et produeix un somriure.

És la mort la pressa.

Sols quant ames estàs viu.

Em dius que m’estimes i sospiro

sento batre la vida,

al veure els teus ulls,

i en allò que tu mires jo ho mime.

VIARANYS

Viaranys de la nit on segueix

la senda del teu anar.

Caminant trobe l’ombra d’un amic.

Hi ha amb cada estrella un ventall,

en els teus ulls hi ha mars,

ombres i pesars

que planyen pel Sol del matí.

Tu busques amb el pit dels meus cels

la veu que el recordo,

on lá amistat se perd,

perquè la terra és un Verger de somnis.

Si uneixes la meva mà amb la teva

penses batre l’odi.

Tot mal és un Dimoni...

la força del teu amor es lluita.

Tens por del que no entens

busques la resposta.

Arrapes amb la costera,

el cos de tot el que aprens.

Caminen junts el teu cor i el meu

mentre fem un viarany,

entre l’herba,

ferint la terra de l’amic.

IO SOC

Sóc com un llibre,

que tancat no diu res,

i obert ens conta tot.

Sóc un ànima penitent,

que amb el silenci ressa,

i amb el plany ens lamenta.

Sóc com la papallona

que amb dols vol busca la flor.

Sóc com el riu,

tranquil amb el remans

i amb la corrent braviu.

Sóc con la fusta seca

que es crema amb el foc,

i la rama verda

que amb la primavera fa flors.

Sóc com el gel,

que el calor el derreteix,

i la fred l’endureix.

Sóc som la suau pluja,

que la terra mulla,

i les plantes acarona.

Sóc com un poeta

que alaba el dia

i estima la nit.

Sóc molt poqueta cossa

i em sento ser...

moltes coses en un moment !

VIARANYS

Viaranys de la nit on segueix

la senda del teu anar.

Caminant trobe l’ombra d’un amic.

Hi ha amb cada estrella un ventall,

en els teus ulls hi ha mars,

ombres i pesars

que planyen pel Sol del matí.

Tu busques amb el pit dels meus cels

la veu que el recordo,

on lá amistat se perd,

perquè la terra és un Verger de somnis.

Si uneixes la meva mà amb la teva

penses batre l’odi.

Tot mal és un Dimoni...

la força del teu amor es lluita.

Tens por del que no entens

busques la resposta.

Arrapes amb la costera,

el cos de tot el que aprens.

Caminen junts el teu cor i el meu

mentre fem un viarany,

entre l’herba,

ferint la terra de l’amic.

QUE ES VIURE?

La vida ! Qué ès la vida ?

un sempre anar anant,

constant anar i vindre

exasperat esperar...

Mentre el temps es molt lent,

ens mira burlant-se passar,

tractant en và intent

la veritat poder trobar.

Per qué no ensenyes la teva ferida ?

Per qué no parles al món ?

veure la mort que s’amaga

darrere de la vida !

mira un instant la terra

que amb la teva sang regares,

està perdent-se amb ella

la llavor que tu plantares ?

UN RACONET DE LLEVANT

En un racó de Llevant

en un jardí de somni

un ocell molt content

per cantar ell s’afana.

Una abella, molt dolça

s’ha posat en la rosa

traent molt suau

la mel que ella ens dóna.

Formigues afanyoses carregades

transporten els seus aliments.

Les flors perfumades

derramen el seu aroma.

I de l’aigua de la pluja

repleguen la frescor.

A poc a poc i amb suavitat

Ho menetja tot el vent;

els dona moviment

a canvi de l’olor

el Sol ja es retira.

Quin aroma es respira

quina vida, quin color....!

LA GERRA

Molts moríren amb la guerra

homes que ningú recorda hi ha.

Chiquets patiren la postguerra,

mares que als fills vegueren soterrar.

Valls coberts per la sang,

rius de llàgrimes es veien contemplar.

Pobles encessos amb flames,

homes que maten per matar.

És prompte per oblidar,

és molt tard per començar.

És prompte per cantar,

és molt tard per plorar.

ELS ANYS

Molts anys d’angoixa

de buit intern,

com les cases gelades i nues

on l’estima es perd

nit a nit,

rodejats per la foscor

del silenci que ens allunya

i tanca els nostres llavis.

Som un poble sense nom,

esgotat per l’engany,

caigut amb l’indiferència,

perdut en la nit

de les casses gelades i fredes

de parets de ferro

i barrots de cartó amb les finestres

Les cadenes ja no lliguen nostres mans

ni paren els nostres cossos

Ja no hi ha cadenes.

Ni ens veuen les argolles.

Però estan en les ments

les censures de l’història

de grandesses no arribades,

pels llops de la nit.

Que arrancaren a mossos

l’ànima dormida del poble.

No. Ja no necessitem cadenes

les duem dintre;

nosaltres mateix les fiquem,

i en nostra ment infantil

on busquen el perquè ha ocurrit

i admirem la llibertat

mes enllà dels barrots de cartó

de les casses fredes i nues

No, ja no necessitem cadenes

perquè estem mineralitzats

pels dogmes

que ens han abocat des de sempre

gota a gota, sense pausa

al voltant de tants i tants

anys llargs d’angoixa.