Molts anys d’angoixa
de buit intern,
com les cases gelades i nues
on l’estima es perd
nit a nit,
rodejats per la foscor
del silenci que ens allunya
i tanca els nostres llavis.
Som un poble sense nom,
esgotat per l’engany,
caigut amb l’indiferència,
perdut en la nit
de les casses gelades i fredes
de parets de ferro
i barrots de cartó amb les finestres
Les cadenes ja no lliguen nostres mans
ni paren els nostres cossos
Ja no hi ha cadenes.
Ni ens veuen les argolles.
Però estan en les ments
les censures de l’història
de grandesses no arribades,
pels llops de la nit.
Que arrancaren a mossos
l’ànima dormida del poble.
No. Ja no necessitem cadenes
les duem dintre;
nosaltres mateix les fiquem,
i en nostra ment infantil
on busquen el perquè ha ocurrit
i admirem la llibertat
mes enllà dels barrots de cartó
de les casses fredes i nues
No, ja no necessitem cadenes
perquè estem mineralitzats
pels dogmes
que ens han abocat des de sempre
gota a gota, sense pausa
al voltant de tants i tants
anys llargs d’angoixa.
