AUSIÀS MARCH 1397 -1459
Ausiàs March, fill de Pere March, poeta i cavaller,
senyor de Beniarjó i procurador general del duc reial Alfons el Vell, primer
fill mascle del segon matrimoni de son pare amb Elionor Ripoll, es devingué
inesperadament hereu en morir els seus germanastres, la seua infantesa
transcorregué a la casa de son pare a Gandia, en un ambient de la noblesa
menuda de Server, que ocupà un dels principals llocs en l’administració i en la
cort del Duc. Als dotze anys fou emancipat i va cambiar Aixa els jocs d’infant
per les resposabilitats d’adult. A la mort de son pare, Ausiàs March passa a
ser el nou senyor de Beniarjó, Pardines i Vernisa, davall, la tutela del duc de
Gandia, amb qui aprengué l’ofici de cavaller: els gest, les maneres, l’ús de
les armes i de la ploma.
El 1415 participà a les Corts Generals del Regne
convocades pel rei Ferran I d’Antequera, de la nova dinastía dels Trastàmara.
No tornarà a participar en els afers de l’estat fins a les dues convocatòries
d’Alfons el Magnànim, el 1435
a Montsó i el 1437 a Morella, ja com a
cavaller. Com a membre de la mà major, hagué de participar en les campanyes del
seu senyor el rei: el 1420 a
l’illa de Sardenya contra Guillem II de Narbona, i a Còrsega contra la senyoria
de Gènova, un any desprès, quan aquesta darrera empresa fracassa, torna a
València. Durant aquests viatges, establí contactes importants, tant polítics –
el Magnànim mateix -, com literaris: Lluís de Villa-rrasa, Andreu Febrer o
Jordi de Sant Jordi. Més tard, cridat un altra vegada a les armes, participà en
l’expedició del 1424 contra els pirates magribins de Djerba i dels Quèrquens.
En gratitud per la seua participació en aquestes guerres,
li fou confirmada la seua senyoria sobre els dominis saforencs dels March, a
mes d’assolir l’important càrrec de falconer major de la casa reial. Viurà a
València fins el 1428, any en què mor sa mare, i torna a la Safor, on es
dedicarà a les tasques pròpies d’un senyor feudal; governar les seues terres i vassalls,
intentant en tot moment millorar les unes i acréixer els altres. Contragué el primer matrimoni, amb Isabel Martorell,
germana del també escriptor Joanot Martorell. D’aquesta primera unió, no sembla
que n’obtingues més que dificultats per a cobrar el dot els entrebancs en foren
molts i dos anys més tard, el 1439 ja n’era vidu. En aquest període exercí de
procurador i
Col-lector de rendes del nou duc de Gandia, Carles,
príncep de Viana i hereu de Joan II de Navarra.
El 1443, amb quaranta-tres anys, s’uní de nou en
matrimoni amb Joana Escorna, parenta seua, filla de Bernat Escorna i Constança
Castellà, senyors de Pedreguer. La seua convivencia, eixor-ca en fills, sembla
que fou fructífera en afecte i amor. Així ho diesen entreveure alguns del versos
més apassionats de March. No obstant això, Ausiàs no s’abstingué de tenir fills
il-legítims amb esclaves i amants. De nou, en aquest període el veiem abandonar
Gandia per anar al cap i casal del Regne, on es pogué dedicar a viure, entre
cenacles i converses erudites, de les
seues rendes extretes sobretot dels puixança canyamelars de l’horta del riu
d’Alcoi. El 1454 mor la seua muller Joana, tan plena de seny i estimada, i cinc
anys després, ell mateix abandonà aquest món. Fou soterrat al vas dels March, a
la seu de València.
L’OBRA D’AUSIÀS MARCH.
És ja un tòpic el fet del trencament que representa
l’obra d’Ausiàs dins del monòton panorama de la poesia medieval. Els poetes del
segle XIV no qüestionaven l’estètica trobadoresca, ja caduca, i ignoraren els influxos
renaixents. A excepció d’algun contemporani
seu, com Jordi de Sant Jordi.
Serà Ausiàs March el qui, amb l’adopció definitiva d’una
poètica pròpia, íntima i sincera, i amb la sortida esclatant del seu món
interior, deixa a part l’estil dels trobadors i imposa un to personal i líric
sense precedents. Ell n’és conscient quan diu:
Callen aquells que d’Amor han parlat.
A dels passats deliu tots llurs escrits;
En mi pensant, meteu-los en oblits XXII, 1-3
El canví de sensibilitat que s’observa en Ausiàs va en la
línia de les noves formes poètiques europees, especialment italianes, on
l’eclosió literària del Renaixement, el coneiximent dels clàssics i
l’individualisme humanista reneguen per complet de la vella lírica medieval.
March abandona l’expressió elegant i la idealització retòrica convencional, de l’amor cortès, pròpies dels
trobadors i cerca ara l’ús de comparacions basades en experiències personals,,
mai no empadres adés en la nostra poesia. És
el seu un llenguatge ple d’imatges innovadores extretes d’allò més divers,
desde Caçeres o batalles, a la mar, els navilis o les forçes de la natura.
Qualsevol impressió, qualsevol sensació
l’ajuden a bastir un símil o una metàfora. L’idea, el concepte, dominen
sense embuts la forma, i no es diesen dur per l’esclalf, per la passió.
Els seus cent vint-i-vuit poemes, més de deu mil versos,
foren escrits a partir del 1425, poc després de la seua coneixença de la cort
guerrera i galant del Magnànim. Tradicionalment els poemes ens han aplegat
organitzats en Quatre cants.
Als cants d’Amor, ens hi presenta un planteig nou del
tema Amorós. Això pren el paper del mestre: ensenya a amar, i publica al món la
seua manera d’entendre l’amor com un camí de dolor i delit, perquè la plenitut
d’Amor es dóna només entre semblants, cosa impossible: en l’home, hi domina
l’enteniment, i en la dona la voluntat. Es comprèn doncs, que el seu amor més
gran fos plena de seny, en qui admirà el gest i l’intel-lecte. Tanmateix la
fina amor que hi cercava, no l’allunyà de percaçar uns altres amors passionals
i folls. Així , a les seues cobles, i trobarem, encobertes per senyals de
tradició trobadoresca, les seues estimades, dones reals, corpòries, no aquella
animia il-lusòria i inexistents de les trobes provençals.
Els Cants e Mort,
escrits als darrers anys de la seua existència, plantegen els problemes de
consciència creats per la mort de Joana
Escorna, la seua darrera muller. Són continues les reflexions sobre el futur de l’anima i la relació entre
el Amor i la Mort. També trobarem un March moralista, que analitza els defectes
i les virtuts humanes, i els exposa amb agudesa, en un to sentensiós i
didàctic. Aquests Cants Morals, culminaran en el dens cant Espiritual, on el
poeta s’adreça e deu turmentat per l’idea del darrer juí, obsedit pels pecats i
dubtós en la salvació.
Ara i ací finalitzem,,
nosaltres, el passeig per una mostra que hui ja és una imatge més que ressona
en el record i la memòria, si he aconseguit, a la fi del camí, transmeteu-vos
el gust d’Ausiàs March i haveu gaudit de l’art del seu temps, si ara enteneu
millor els versos del poeta, he aconseguit el que desitjava. Si no, no es desassossegueu.
Hi an molts llibres per a esforçar-se, per a intentar-ho.
